El 1er  registro: en la órbita espacial.

Según los comentarios de los medios soviéticos, durante la órbita, el cosmonauta Gagarin comentó: «Aquí no veo a ningún Dios». Sin embargo, no hay ninguna grabación que demuestre que Gagarin pronunciara estas palabras. En cambio se sabe que fue Nikita Jrushchov -máximo dirigente de la Unión de Repúblicas Socialistas Soviéticas (U.R.S.S.) entre 1953 y 1964- quien en cierto contexto dijo: «Gagarin estuvo en el espacio, pero no vio a ningún Dios allí», después estas palabras  empezaron a ser atribuidas al propio cosmonauta. [Refresqué mi memoria en la Wikipedia...].
En mi infancia resonaron por casa estos comentarios. Desde los 5 años en adelante no se borró de mi mente eso que el primer viajero espacial no viera a Dios. Cuando crecí un poco, la frase se volvió provocativa ideológicamente: los americanos capitalistas ingenuos creen en Dios, pero los soviéticos se conducen por la evidencia.

Cambio de registro: en Tarragona.

Cierta ocasión un joven pastor, con el que en tiempos mozos había compartido retiro, reuniones de oración, cena, cultos, canciones propias y ajenas me dijo hablando por teléfono: "¡Vente a Tarragona Llorenç, que Dios está aquí obrando!".

¿Cuál es nuestra identidad como protestantes a principios del Siglo XXI en la vieja Europa?identidad

¿Cuál es la identidad protestante cuando pronto hará 500 años del inicio de la Reforma Protestante?

Estas dos preguntas piden una serena, reposada y amplia reflexión que, si queremos que sea lo que debe ser, tiene que ser, necesariamente, una reflexión ampliamente compartida.

Con todo, creo que antes de preguntarnos sobre nuestra identidad debemos preguntarnos si queremos tener identidad.

Los libros nos cuentan que antes la identidad estaba relacionada a una lengua, a un territorio y a una religión.

Què fem amb els pobres? Era la pregunta que ahir es feia l’Església. Què fem amb les persones en perill d’exclusió social? És la pregunta que avui es fa l’Església. L’Estat del Benestar és una demanda social que, amb aquestes paraules, fa temps l’Església ha fet pròpia de tal manera que ja forma part de la seva Doctrina Social.La qüestió, a hores d’ara, no se situa en debatre el si o el no de l’Estat del Benestar. La veritable qüestió és: Quina dimensió donem a l’Estat del Benestar. I aquest és, ara per ara, l’element clau sobre el que ha de girar el debat.

Els experts en aquestes qüestions ens aporten dues dades rellevants. Primera, la despesa social està molt allunyada del que, tècnicament, es denomina “la mitjana europea”. Segona, el diferencial entre nosaltres i la resta de països europeus, on suposadament ens hem de situar, pràcticament no ha variat en els darrers anys. És a dir: som menys solidaris i no hem millorat gaire en els darrers anys.

 Mt 7:24-29.- "... tot aquell qui escolta les meves paraules i les practica, s'assembla a un home assenyat que va edificar la seva casa damunt la roca. Van venir les pluges i la torrentada, van bufar els vents i envestiren contra aquella casa, però no va caure, perquè tenia els fonaments sobre la roca. En canvi, tot aquell qui escolta les meves paraules i no les practica, s'assembla a un home forassenyat que va edificar la seva casa damunt la sorra. Van venir les pluges i la torrentada, van bufar els vents i envestiren contra aquella casa, que s'esfondrà, i la seva ruïna fou total. Quan Jesús va acabar de dir aquestes paraules, la multitud va quedar impressionada pel seu ensenyament, perquè els ensenyava com qui té autoritat i no com els mestres de la Llei".

Es coneix d'història d'un constructor que treballava per compte d'un altre amb molt anys sobre la seva esquena i que havia planificat la seva jubilació. Un dia va trobar al seu cap i li va expressar el seu desig de deixar la feina per gaudir una mica de la vida amb la seva esposa i la seva família, possiblement trobaria a faltar el sucós sou que cada mes obtenia, però la decisió estava feta.

El seu cap va lamentar la seva decisió, perdia un bon col•laborador, per no hi havia res a fer. No obstant el cap li va demanar un últim favor, li va demanar si podia fer-se càrrec d'una darrera construcció, li va demanar construís una nova casa com un favor personal.

El constructor va accedir però de mala gana, ja havia fet plans pels següents dies, però no podia dir que no. Va començar l'obra, però es veia d'un hora lluny que no hi posava el cor, utilitzava material de no molt bona qualitat, i la feina no era millor, era una desafortunada manera de finalitzar la seva carrera, però estava tan esgotat!

Quan va finalitzar la feina i el seu cap va anar a inspeccionar la feina, va treure unes claus de la porta principal i li va dir ¡Aquesta es la teva casa! És el meu regal per a tu.

¡Quin drama! ¡quina llàstima! Si hagués sabut que estava construint la seva pròpia casa la hagués fet de forma totalment diferent, ara haurà de viure en aquesta casa malgrat els defectes i pobres materials.

 

Aquesta història ens ensenya una lliçó: De vegades construïm també nostra vida de forma totalment distreta, reaccionem quan hauríem d'actuar disposats a fer el millor, no posem allò que hauríem de posar, i quan ens donem compte ens trobem allotjats a la llar que hem construït, si ho haguéssim sabut ho haguéssim fet d'un altra manera. Pensem en aquest constructor, en la seva casa, cada dia posem un clau, aixequem una paret o construïm un mur, edifiquem amb saviesa.

Però si la construcció és important degut a que el que construïm ens ho trobarem un dia o un altre, imagineu-vos els fonaments, per això el Senyor ens recomana construir sòlids fonaments perquè la casa no caigui.

L'escriptura que hem llegit, ens parla de fer els fonaments sobre la roca, això és fàcil d'entendre, penso que ningú amb una mica de seny faria els fonaments sobre la sorra, la casa no tindria consistència i qualsevol bufada del vent la enderrocaria.

 

Però malauradament quan passem al terreny de les bases en les qual assentem la nostra vida, la casa no deixa de ser una il•lustració de la nostra vida, no tenim tanta cura, veiem persones dignes que no fan cas d'aquest savis consells, es pensen que sempre tindran tems per canviar i de sobte, ve la pluja,el vent, la pedregada i tot s'ensorra; un exemple clar del que diem ho tenim amb el que està passant avui dia en el terreny de l'economia. Tothom pensava que l'alegria econòmica en la que vivíem, duraria per sempre, per no, de sobte, tot s' enfonsa i ja no hi ha remei, ara tot son plors.

Des del punt de vista de les nostres vides, passa quelcom semblant,no ens preocupen de res, tot si val, però de sobte ens donem compte que era un somni i que la realitat és un altra. Per això l'escriptura, ens recomana edificar sobre la roca i evidentment no parla d'una casa, parla de la nostra vida metafòricament.

 

El salmista ho tenia clar:

 18:2 El Senyor és la meva roca i el meu castell, el meu llibertador i el meu Déu,

 62:1 Només en Déu reposa la meva ànima, d'ell depèn la meva salvació. Només ell és la meva roca i la meva salvació, el meu baluard: no trontollaré!

 62:7 En Déu tinc la meva salvació i la meva glòria; la roca del meu baluard, el meu refugi es troba en Déu.

Si vols doncs construir be, construir per tu, per edificar la teva vida, has de confiar en Déu. El salmista, l'identifica en termes com: roca meva, la meva salvació, el meu refugi, el meu baluard, i a les hores respira fons i es diu: "no trontollaré".

 

Finalment només em resta dir que: La Roca es el Crist, això ho diu l'apòstol Pau.

 1Co10:4 4 "...tots van beure la mateixa beguda espiritual, perquè bevien de la roca espiritual que els acompanyava, i aquesta roca era el Crist".

Edifica sobre Jesucrist. Ell ja ha posat el fonaments – s'hi ha posat Ell mateix-, ha perdonat el nostres pecats, ha pagat el preu. Ara confia en Ell.

Un año más el Consejo Evangélico de Cataluña ha entregado sus Medallas. Este año han sido tres mujeres las que lo han recibido: Esperanza Carrizosa (pastora de la Iglesia Metropolitana de Barcelona), Blandina Ronsano (pastora de la Iglesia Bautista) y Carmen Sánchez (pastora de la Iglesia Evangélica Española).

El hecho es doblemente noticia porque, por un lado, hay que poner en valor la trayectoria de estas tres mujeres que en el transcurso de toda una vida han servido a la Iglesia con generosidad y ejemplaridad. Y porque, por otra parte, han sido tres mujeres las que han recibido este reconocimiento.

Este último hecho es una clara constatación de la normalización, dentro de la Iglesia Protestante, del papel de la mujer y de su libre acceso a las funciones pastorales.

Y eso, tal y como lo demuestran estas tres Medallas, es una realidad desde hace muchos años entre nosotros.

Tal como se recordó en el transcurso de la recepción que concedió la Presidenta del Parlamento de Cataluña, Muy Honorable Señora Núria de Gispert, a los representantes y ponentes del Grupo de Trabajo Estable de las Religiones (GTER), con motivo del día internacional de la Armonía Religiosa promovido por las Naciones Unidas, éste "es un hecho que hay que destacar y poner en valor" -en palabras de la propia Presidenta -.

Y una buena manera de destacarlo y ponerlo en valor es dando la noticia, dando a conocer a todos que tres han sido las pastoras protestantes que este año han recibido las Medallas del Consejo Evangélico y que ésta no es ni la primera ni será, con toda probabilidad, la última vez .

Quisiera terminar con una puntualización que, a riesgo de ser mal interpretada, considero oportuno dejar constancia: Estas tres mujeres recibieron las Medallas del Consejo Evangélico no por el hecho de ser mujeres, que también, sino por una trayectoria que merecía, merece y merecerá el reconocimiento de la Iglesia.

Y esta es una buena noticia.

Joomla templates by a4joomla